Matías López López

Catedràtic de Filologia Llatina

Universitat de Lleida

 

23) La Política Oficial de la Generalitat, en comptes d’acometre les reformes i les polítiques socials que la gent espera i necessita, no és ja res més que un Negociat de la Independència. Allò que frega l’escàndol és que la Generalitat, mentre emet el missatge ‘Espanya ens roba’, inverteixi diners oficials rebuts d’Espanya en fer possible una pseudopolítica que només representa els incondicionals de la Causa i els que hi són més o menys afectes.

24) Si la Generalitat gasta diners públics (de pressupostos i d’injeccions de capital procedents d’Espanya) per tirar endavant el seu deliri secessionista i segregacionista, llavors convé alçar la veu i dir que, com a Institució, té l’obligació també -que no compleix- de representar-me a mi i de representar més de la meitat de la població no favorable a la independència.

25) En la mesura que el maniqueisme del Moviment Independentista afirma ‘Espanya ens roba’ però no ‘Catalunya ens roba’ i ni remotament es planteja sortir al carrer per denunciar el ‘cas Pujol’ o el ‘cas Palau de la Música’, es fa còmplice de tot plegat i legitima l’Estat perquè adopti estratègies d’auditoria i intervenció.

26) El fet diferencial impositiu a Catalunya no el trobem en les rendes més elevades, sinó en els segments baixos i intermedis. La monomania del Referèndum (i les dèries que li són inherents) han fet que Catalunya sigui la Comunitat que exerceix una pressió fiscal més gran sobre els salaris fins a 30.000 euros. L’Agència Tributària ha demostrat que en aquesta penosa situació es troben a Catalunya 8 de cada 10 declarants de l’IRPF.

27) La més alta pressió fiscal a Catalunya s’explica per un fet anòmal (i immoral) que no deixa de respondre a un objectiu polític pre-concebut que, si fos assolit, exigiria que ‘tothom hagués de pagar aquest beure’: mentre que la resta de Comunitats Autònomes han modificat l’escala impositiva per tal d’adaptar-se a la Reforma Fiscal aprovada pel Govern Central per als anys 2015 i 2016 (i que preveia la reducció dels tipus i trams impositius), Catalunya és l’única Comunitat que no ho ha fet.

28) Ser independentista no respon a un ideal de progrés; en rigor, la Causa Independentista és més aviat un atavisme que, en renunciar al cosmopolitisme i a la internacionalitat, tendeix a ser conservador i anacrònic. No es pot ser independentista i propugnar polítiques d’Esquerres i de progrés. L’Esquerra, històricament, ha tingut preocupacions socials de signe força diferent. Gairebé amb seguretat, governarà d’aquí a poc temps a Catalunya un partit d’Esquerres de caire burgès (és a dir, de la Dreta sociològica) que, en els darrers anys i fins al moment actual, no debades ha practicat la connivència amb la Dreta catalana més reaccionària per tal d’assolir un objectiu comú gens solidari humanísticament parlant. ¿És una política de progrés i d’Esquerres afavorir que les rendes baixes paguin a Catalunya un 12% més que, per exemple, a Madrid? La CUP, d’altra banda, no propugna cap política d’Esquerres viable en no garantir mai un mínim d’estabilitat institucional i en voler entestar-se en un estèril (i infantil) anticapitalisme.

29) El President Puigdemont, quan va saber que el Sr. Artur Mas acabava de ser condemnat a dos anys d’inhabilitació per a càrrec públic arran de l’afer del 9 de novembre del 2014, va córrer a dir, textualment: “El Poble de Catalunya indultarà tot això” [la condemna del President Mas = una mena de procés inquisitorial contra els catalans] “en el Referèndum que celebrarem enguany”. Un altre cop, el vici -polític, intel·lectual, moral- que anomeno ‘apropiació de la democràcia’ (ara, per la via del messianisme). En aquest cas, parlaríem de l’apropiació del Subjecte [esdevingut hostatge de la Idea Pre-concebuda] de l’enunciat. Perquè ¿què vol dir “El Poble de Catalunya”? ¿A quin ‘Poble’ fa referència vostè, President Puigdemont?: ¿a tot Ell?, ¿a una part i prou?; ¿o només, potser, als afectes a la Causa per exclusió de la resta…? Jo sóc ‘Poble de Catalunya’ també, President Puigdemont, i no penso anar -com tampoc no hi anirà vostè: no enganyi la bona gent- a indultar ningú. ¿Per què ens tracta, President Puigdemont, com si fóssim encara lactants?

30) De manera especial i marcada en èpoques de forta crisi, la Política Oficial, fent ús dels mitjans propagandístics de què disposa, en diu ‘problema polític i econòmic’; però, tot i que hi pugui haver quelcom d’això, el diagnòstic és un altre de molt diferent: en moments de turbulència, emergeix un sentiment ancestral de falsa superioritat que du a la idea -nefasta- que ‘sols ens en sortirem millor’.

31) L’altra Política Oficial, la de Madrid, es caracteritza per una absoluta manca de visió sobre la gravetat de l’Embalum. Ho reconec. Diria, fins i tot, que allà fan tot el que poden perquè marxem. Però, com que em plau evocar Sant Agustí i la seva lucidesa en esbrinar que l’homo malus és ego ipse, urgeix l’esforç autocrític d’impartir justícia començant pel menjador de la pròpia casa, és a dir,

32) El virus que podríem anomenar Catalexit és una condició mental que barreja trets paranoics, megalomania i nacionalisme insolidari. La causa del fenomen acostuma a ser la por -per ignorància- que desenvolupen els pacients envers tot allò que no és natiu, una por que intenten immunitzar mitjançant una actitud agressiva i bel·ligerant envers una Força d’Ocupació condemnada a ser personatge etern d’una funció teatral sense dia de descans.

33) L’orquestració -o dramatització- que necessita el Negociat de la Independència per tal de magnificar el que entèn com a ferida-permanentment-oberta ha dut a un cert enviliment de les masses per l’apel·lació als sentiments i a una acreditadíssima capacitat organitzativa de la nostra gent, en termes generals, per mobilitzar-se.

34) Demanen el Referèndum els independentistes perquè volen que guanyi el ‘sí’ i prou; i si no guanyés, tornarien a demanar un Referèndum al cap de sis mesos, i així successivament fins a la consecució del ‘sí’. Jo no vull el Referèndum en cap supòsit: sobretot, perquè no vull tampoc que s’imposi, ni ara ni mai, el ‘no’. Trobo urgent superar el que considero un dèficit cultural d’un abast extraordinari.

35) No hem d’espanyolitzar Catalunya; no pot haver partidaris de la unió amb Espanya perquè no n’estem separats: tenim un patrimoni humà comú que hem de millorar i hem de preservar. La Política Oficial que es fa a Madrid hauria d’impregnar-se més de catalanisme; la Generalitat hauria d’abandonar el model propagandístic (des-coneixedor, des-estimador i des-legitimador d’Espanya) que impregna els Mitjans de Comunicació i el Sistema Educatiu. S’hauria d’acabar definitivament aquest partit macabre de locals contra locals; hauria d’esmorteir-se l’obsessió de saber per quants gols desempatarem.

36) No podem cridar ‘volem viure en un país lliure’ perquè ja vivim en un país lliure que té reconeguts tots els seus drets. L’expressió actual ‘dret a decidir’ és indesxifrable: cap escola d’hermenèutica podria traduir-la a un lèxic polític intel·ligible. Catalunya exerceix el seu dret a decidir en pluralitat des del 1978. El que ara la Política Oficial de la Generalitat anomena ‘dret a decidir’ infringeix -perque n’intenta una ‘reducció’- el principi de pluralitat.

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.