+ Salvador Giménez, bisbe de Lleida

 

Acceptem com a normals els canvis que es produeixen en la nostra societat. Encara que alguns tinguin més aspectes negatius que els anteriors, que vam abandonar per antiquats o inservibles. Penso en molts àmbits de la vida quotidiana. Em refereixo ara al món del lleure dels nostres infants i joves, perquè, em sembla, hem anat a pitjor. I això, malgrat comptar amb diverses institucions que continuen oferint els seus serveis; en la nostra Església abunden els grups de referència, entre els quals destaca la Fundació VERGE BLANCA.

Els records de la nostra participació en colònies són generalment positius. Així m’ho diuen sovint les persones amb les quals em relaciono. Els qui fan gala d’aquests records són els actuals pares i avis que els comenten amb els seus fills i néts a fi de motivar-los a participar en elles L’aprenentatge d’algunes destreses, el treball en equip, el contacte amb la natura, la dedicació dels monitors i, per als creients, la pregària en comunitat, constitueixen l’entramat d’elements fonamentals per completar l’educació rebuda a la família, a la parròquia i a l’escola.. Aquestes colònies estivals són el punt final de curs dels diferents grups de temps lliure de parròquies i col·legis, després de l’activitat de tot l’any, de reunions, de reflexió…

Un dels canvis observats en els darrers anys és precisament la disminució d’assistents a aquestes colònies organitzades. I és una pena que no se’n beneficien més nens i joves, d’aquesta experiència. Les causes són variades i mereixerien d’un anàlisi per tractar de fer un examen de consciència. Sortides familiars a centres comercials, excessiva comoditat a casa, que dissuadeix de sortir a reunir-se amb el grup, poca convicció en els arguments paterns per convidar-los a la participació, massa dependència o ús inadequat de les noves tecnologies, por de confrontar idees i opinions, menjar i instal·lacions que no responen a les pretensions de cadascú… Tot condueix a un foment de l’individualisme i a una disminució de l’esperit cooperatiu, a no voler desprendre’s de comoditats i gustos, oblidant l’esforç, l’austeritat i l’exigència personal. I això no es pot considerar positiu, encara que entenguem els canvis socials dels últims temps. És una obligació compartida per part de tots els adults, especialment els professionals de l’educació, animar a la solidaritat, a reconèixer els valors dels altres, al tracte entusiasta i comprensiu amb els qui pensen diferent, a saber perdre l’interés individual perquè guanyi el del grup.

És una línia de treball que ens hauríem d’imposar tots per augmentar els graus de socialització juvenil. Necessitem promoure l’associacionisme com un servei a la societat en les diferents parcel·les de l’activitat humana, des de la cultural fins a la política o sindical, des de l’atenció al desenvolupament professional fins al servei altruista mogut per la mateixa fe.

És de justícia l’agraïment per part de tots cap a aquells que dediquen part de la seva vida a organitzar aquestes activitats de temps lliure on s’aprèn allò que mai s’oblida. Segurament l’afecte dels petits els suposa ja la recompensa. Vull deixar constància del meu reconeixement a tots els que eduquen seguint l’ impuls de la seva convicció religiosa i ho manifesten com un compromís de la fe professada.

 

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.