Octavi Pereña i Cortina

 

“La moda és allò que ens fa comprar roba quan ja tenim l’armari ple”  (Custo Dalmau). Aquesta sentència fa diana pel que fa el problema del consumisme salvatge i que si no s’hi posa fre ens porta a la destrucció del la Terra. Allò que Custo Dalmau atribueix a la moda és legítim aplicar-ho a la publicitat. La publicitat ens fa comprar queviures quan tenim la nevera plena. No ens podem escapar del consum perquè forma part de la condició humana. Necessitem menjar, vestir, escalfar-nos, educar-nos, mantenir la salut…Tenim unes necessitats bàsiques per a ser mínimament feliços. El problema es presenta quan la publicitat ens incita a consumir per consumir, quan desperta necessitats compulsives de coses que no necessitem i que sense elles ens fa creure que no podem viure.  La publicitat si no se la frena desperta en nosaltres el narcís que tots portem amagat en el fons de l’ànima. En lloc de comprar-nos un rellotge de 50€ que funciona perfectament i que satisfà amb escreix la necessitat de saber l’hora, en comprem un de 1000 que pagarem amb còmodes mensualitats de 10€, que serveix per enlluernar amics i familiars presumint d’un nivell social que potser que no es té però que serveix per mantenir content l’ego.

Amb molt d’encert el sociòleg d’origen polac Zygmunt Buman li diu a la periodista Núria Escur: “Oh! Resulta molt difícil trobar una persona feliç entre els rics… El ric – la tendència obsessiva del qual és enriquir-se més – acostuma a endinsar-se en una espiral d’infelicitat enorme. La gran perversió del sistema dels rics és que acaben sent esclaus. Res els omple, es col·lapsen, una gran catàstrofe”. És quelcom semblant a la faula de l’ase i l pastanaga. Un pagès que no podia fer caminar el seu ase ni amb renecs ni garrotades se li va ocórrer lligar un pastanaga a la punta del seu bastó i posar-la davant els ulls de l’animal. Aquest, en veure cosa tan deliciosa es va posar a caminar per endrapar-la. A cada passa que donava la delícia se li allunyava. Es va posar a trotar i tampoc no va aconseguir atrapar el desig que tenia davant dels ulls. L’amo de l’animal va aconseguir amb l’engany que l’ase caminés però l’esforç no li va permetre menjar-se la pastanaga. Voler adquirir la felicitat mitjançant béns materials desencisa  perquè com més béns materials s’adquireixen més s’allunya la felicitat.

El consumisme salvatge i insostenible neix perquè en l’ésser humà hi ha un desig de felicitat que els béns materials no poden satisfer. Aquest desig temporalment el satisfà l’adquisició de nous objectes. Aquesta satisfacció, que no felicitat, obtinguda per aqueta via dura ben poc. Un cop obtingut l’objecte desitjat neix el desig d’obtenir-ne un altre. És una cadència sense fi. Buscar la felicitat mitjançant el materialisme  és una altra manera de drogar-se. L’excitació de l’anomenada glàndula de la felicitat és momentània. Se l’ha de seguir excitant amb noves dosis de materialisme per aconseguir el mateix grau de plaer.  Això fa que es compri roba quan l’armari ja és ple o queviures quan a la nevera  ja no hi cap res més. La felicitat s’allunya com la pastanaga a l’ase. El resultat és un buit a l’ànima que no s’omple. Alice Cooper, el famós roquer que es va convertir a Crist va dir que quan estava allunyat de Déu “cada cotxe, cada casa, tot el que aconseguies, te n’adones que això no és la resposta. Al final te n’adones que és un no-res. El materialisme no significa res. Moltes persones afirmen que hi ha un gran buit de Déu en els seus cors. Quan l’omples estàs realment satisfet, Aquí és on ara em trobo”

“La societat de consum” ens diu Zygmunt Bauman “és un muntatge que consisteix en agafar tot el que hi ha al teu voltant per omplir-te. El manifest generativi proposa tot el contrari: tot el que tu puguis aportar a la societat serà l’única cosa que pot arribar a salvar-nos”.

L’aportació a la societat es pot fer des d’un punt de vista estrictament humanista que no acaba de proporcionar la plena satisfacció que s’espera d’ella perquè és una contribució a una causa de curt abast. El seu valor gratificant s’acaba en el sepulcre. El rei Salomó, revisant tot el que havia fet al llarg de la seva vida, acaba dient: “I em vaig girar per veure tots els meus treballs que les meves mans havien fet, i la feina que m’havien costat, i heus aquí que tot era vanitat i aflicció d’esperit, i no hi havia cap profit sota el sol” (Eclesiastès 2: 11).

Si l’aportació a la societat és el resultat de la conversió a Crist el resultat és una gratificació eterna perquè els creients en Crist han estat “creats per a obres bones, les quals Déu va preparar per endavant perquè hi caminéssim”  (Efesis 2:10). Aquestes obres no són fruit de la bonesa humana  sinó de Déu. Aquestes bones obres que són divines i humanes alhora tenen una peculiaritat: “I vaig escoltar una veu del cel que em deia: Escriu, feliços els morts que moren en el Senyor des d’ara. Sí diu l’Esperit, que reposin dels seus treballa, ja que les seves obres els acompanyen” (Apocalipsi 14:13). Les obres  que el Déu etern va preparar per endavant perquè les fessin els seus fills, duren eternament. Segueixen tenint valor més enllà de la tomba. Saber això dóna sentit al treball social que fan els vers cristians. La satisfacció que produeixen fer-les no es queda en l’oblit ja que els acompanyen en el regne de Déu celestial.

 

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.