Toni Yus Piazuelo

 

Abans el fantasma del comunisme recorria el món, però ara el nou ‘fantasma’ s’anomena ‘populisme’, una paraula que segurament molta gent ni sap el seu significat i que l’empren sobretot sectors polítics, empresarials i literaris. Des de l’expresident espanyol José María Aznar fins a la bloguera opositora cubana Yoani Sánchez, passant per l’escriptor Mario Vargas-Llosa, qui ha presentat un llibre de ‘combat’ contra la ‘demagògia populista’ amb una coral de 16 escriptors, intel·lectuals i politòlegs hispans, anomenat ‘El estallido del populismo’ (editorial Planeta).

 

Però, sense discutir el seu innegable talent literari i respectant la llibertat d’expressió, el sr. Vargas Llosa en política barreja dins el seu sac populista a persones de diverses ideologies: Marine Le Pen, Fidel Castro, Hugo Chávez, Nicolás Maduro, Evo Morales, Rafael Correa, Bernie Sanders (candidat del Partit Demòcrata als EEUU), Donald Trump, Nigel Farage (de l’euròfob UKIP a la Gran Bretanya), Cristina Kirschner, Lula da Silva, o a Espanya a Podemos i el seu líder, Pablo Iglesias, i fins i tot al mateix expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero (del PSOE) i als sectors independentistes catalans de tots colors. Segons el sr. Vargas-Llosa, un perill per la ‘democràcia’ que la destrueix des de dins.

 

Una espècie d’Internacional ‘Populista’ que en realitat no és tal, sinó una reacció humana i natural davant un món cada cop més abocat a una incertesa econòmica, política i moral que castiga gran part de la societat mentre aquests sectors que critiquen el ‘populisme’ no es veuen afectats (al contrari, se’n beneficien). És cert que hi han sectors aprofitats de desgràcies alienes prometent solucions falses o algunes males formes de governar, però no pitjors que part de l’stablishment actual; i que l’ascens d’idees radicals avui sempre és causada per desigualtats socials, corrupció política i crisis econòmiques que sols beneficien una minoria. Però vertaderament és la democràcia el que inquieta els ‘antipopulistes’, o bé l’amenaça pels seus interessos econòmics basats en l’statu quo?.

 

Els mateixos que critiquen el ‘populisme’ però no parlen ni analitzen les causes del mateix, mentre en nom del ‘sentit comú’ defensen ‘valentes reformes’ econòmiques que a mesura que les van aplicant, sols els beneficien a ells i callen davant altres dictadures multimilionàries. I parlar de premsa ‘lliure’ cobrant de poders econòmics, com l’origen dels 300.000 euros anuals de Yoani Sánchez per escriure al seu blog sobre Cuba, o el finançament de certs partits polítics democràtics?. Res no és perfecte, però seguint per aquesta via, potser sí que tindrem ‘populismes’ per estona?.        

 

 

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.