Ramon Gasch

En els temps actuals de convulsió política (o caldria dir millor de hiperactivitat judicial) fa una
mica de vergonya aliena escoltar a polítics del més alt nivell parlar d’aquests dos conceptes, que
hem posat per títol, amb un desconeixement que fa enrogir. Llençar missatges com ara: el meu
país (una altre qüestió…!) o la meva nació ja existia abans que la teva i no vinguis a donar-me
lliçons d’història, és quelcom habitual, ara que llençar-se al teclat del mòbil per enviar una
volada de Twitter, és la mar de senzill i no cal pas fer cap consulta prèvia. Si aquest diu això, de
ben segur és veritat i els altres menteixen…!
Els que com jo malauradament vàrem haver de patir un munt d’anys d’escola franquista on tot
anava lligat al concepte de “una, grande y libre”, l´única part de la història de Catalunya que ens
ensenyaven era la del timbaler del Bruc i es qualificava els reis Catòlics com a “Reyes de
España” ja estem una mica escarmentats de que ens amaguin l’ou.
El primer que cal fer és aclarir conceptes i per això no ens fa falta anar a l’Arxiu Històric
Nacional. Tirant d’enciclopèdia, podem llegir el concepte de nació, com: “Comunitat
d’individus els quals uneix uns vincles determinats, però diversificats, bàsicament culturals i
d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i
diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció independent que, al límit, els porta a
voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat” Caram quina
sorpresa…! Ara resulta que el concepte de nació sempre resulta anterior al d’estat i per això és
possible que una comunitat pugui ser considerada nació sense tenir, de fet, un estat constituït.
Mirem ara que ens diuen les antigues fulles de l’enciclopèdia, sobre el que és un estat: “Unitat
política de governament que pot presentar diferents característiques organitzatives directes o
vinculades a una entitat política superior”
I per últim la mateixa i vella enciclopèdia defineix país, com: Territori o àrea geogràfica
definida per determinades particularitats ètniques, geogràfiques o culturals”
Per simplificar una mica, podríem concretar aquests tres conceptes de la manera següent:
un “País” és una àrea geogràfica, una “Nació” un grup humà i un “Estat” una estructura
política.
On vull anar a parar? Això és el que esteu pensant i segurament l’encertareu si us imagineu que
vull tractar l’assumpte de l’antiguitat d’algun país, nació o estat respecte d’altre. I encara
l’encertareu més si creieu que em refereixo a Catalunya. Per agafar una mica d’embranzida
podríem fer un resum de resums i dir que un estat és una nació, vinculada a un país, i que té una
determinada estructura política.
Si ens referim a antiguitat i considerem que el concepte d’estructura política consolidada
podria venir representada per una Cort o Parlament, dins d’Europa està comprovat que
el més antic correspon a l’Althing, que es va constituir a Islàndia, l’any 930. Aquesta és
sens dubte la més antiga assemblea comuna d’una nació per establir un marc de convivència,
que podia incloure, o no, la figura del rei. Es a dir: es tracta de la primera estructura política
d’una nació en un país concret, no tant sols a Europa, sinó al món. Podríem anomenar-ho com el
primer estat.
I a Catalunya? Les primeres estructures similars al nostre país les trobem a les
“Assemblees de pau i treve de Déu” que es celebraren el 1027 a Toluges (el Rosselló) i el
1064 a Vic. Estaven constituïdes per una Cort de notables procedents del braç eclesiàstic i
de la noblesa civil, creada pels Comtes de Barcelona a fi d’intentar apaivagar les seves
2
violentes disputes amb els senyors feudals. Cap el 1192 el braç popular va participar per
primer cop a aquestes assemblees, que es podrien qualificar com l’embrió de les posteriors
Corts Catalanes. Les assemblees de pau i treve de Déu, tot i no constituir des de la
perspectiva actual una realitat parlamentaria, van ser l’origen de la participació del poder
públic i eclesiàstic per tractar assumptes d’estat, i per tant no se’ls hi pot negar el seu
valor com a organització política.
Es té constància d’altres assemblees similars en períodes posteriors, com la d’Alfons II a
Saragossa el 1164 i el 1196 o la d’Alfons IX de Lleó el 1188, però totes elles clarament
influenciades per les estructures anteriors establertes pels Comtes de Barcelona.
El 1214 es va donar un pas endavant en aquesta direcció quan es va celebrar una assemblea
convocada pel legat pontifici d’aleshores Pere de Benavent, al castell de la Suda de Lleida amb
la intenció d’arranjar la confusa situació del país després de la mort del rei Pere el Catòlic a la
batalla de Muret. L’infant Jaume I, de sis anys, féu el seu jurament davant dels prelats i magnats
de la cúria real i dels representants de ciutats i vil·les. Durant el regnat de Jaume I (1218-1276)
es reuniren assemblees convocades pel rei amb els estaments socials de l’època i fou durant el
regnat del seu fill Pere el Gran (1276-1285) quan definitivament prengueren la forma
institucional.
Llevat del cas d’Islàndia i del jurament de l’infant Jaume I, el 1214 que ja hem citat abans, el
parlament més proper en el temps fou el d’Anglaterra amb la seva Carta Magna l’any 1215,
sota el mandat d’Enric II.
Sobre el fet de la sobirania de Catalunya dins de la Corona d’Aragó, cal recordar que el
matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei
d’Aragó el 1137, va significar una unió dinàstica de Catalunya i Aragó, però en absolut
una fusió política. Cada un dels estats mantenia les seves lleis i institucions de manera
independent de l’altre. Es evident doncs que el desenvolupament de les Assemblees de Pau
i treve de Déu dins d’aquest context a les Corts de Barcelona, gaudien i eren reconegudes
com de total sobirania.
Per acabar voldria deixar clar un fet que de menut em va posseir durant molts anys, fins que
algú de la família (no recordo bé si un dels meus avis) em va aclarir. El concepte d’Espanya
com a nació, no neix en absolut amb els Reis Catòlics com en van voler fer entendre mi a
l’escola mentre cantava el Cara al Sol. Isabel de Castella i Ferran d’Aragó van casar-se el
1469 i en el segle XV Espanya era únicament el nom actualitzat del que havia estat la
península ibèrica i la Hispània romana. De fet els mateixos reis Catòlics tenien molt clar
aquest concepte ja que mai no prengueren el títol de reis d’Espanya. Cal esperar el Segle
XVIII per trobar el primer referent de l’Espanya actual, després del Decret de Nova
Planta de Felip V promulgat el 1716, que eliminava els antics regnes de la Corona
d’Aragó. La bandera i escut actuals d’Espanya foren dissenyats en el regnat de Carles III,
també en el Segle XVIII.
Per cert, pel que fa a l’escut i bandera de Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic del
llinatge dels Comtes de Barcelona i apareixen per primer cop en un segell de Ramon
Berenguer IV del 2 de setembre de 1150. Ni més ni menys que 566 anys abans.

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.