forne

Josep Maria Forné i Febrer
Diputat de Junts pel Sí per Lleida, Pirineu i Aran

En la defensa de les col·leccions dels museus del MNAC i del Museu de Lleida, i en concret, pel que fa a les obres d’art provinents del monestir de Sixena, la motivació és doble: d’interès, però sobretot de dignitat i de justícia. Com deia Plató hi ha dos cavalls com a motors de l’ànim: l’interès i l’amor propi, el benefici i la dignitat, la conveniència i la justícia. Tot el que acabem fent té una o altra, o les dues motivacions Les obres provinents de Sixena han estat conservades, i són excel·lentment exposades en ambdós museus, amb una possibilitat de visita i difusió excepcionals. Però això no és tot el que porta a defensar la unitat de col·lecció.

El que especialment i principalment ens mou en aquest cas és la justícia i la dignitat. Les obres d’art provinents de Sixena tenen dos propietaris, el MNAC i la Generalitat de Catalunya. La propietat és documentada i ben traçada: d’una banda la protecció després de la crema del Monestir en els primers moments de la Guerra Civil (majoritàriament les pintures murals que es troben al MNAC), i en segon lloc la compra de les obres que es troben al Museu de Lleida. Cal recordar que el monestir va ser abandonat per les monges santjoanistes el 1970 essent un monestir dins de l’àmbit territorial de la diòcesi de Lleida, i per això es van dipositar en el Museu de Lleida 44 obres, que se sumaven a unes anteriors donacions que ja havien fet. Entre el 1983 i el 1994 aquestes obres van ser comprades per la Generalitat, trobant-se les propietàries de les obres, les monges santjoanistes, a Valldoreix on hi ha la seva casa mare. El 1998 es consumà la divisió de la diòcesi de Lleida que s’havia iniciat el 1995. És llavors quan el Monestir, i moltes altres parròquies abans adscrites al Bisbat de Lleida des de feia més de 800 anys, passen al Bisbat de Barbastre-Montsó. El Govern d’Aragó demana el dret de retracte en la compra de les obres provinents de Sixena. Aquesta demanda encara està als tribunals. Però, aquelles casualitats de la vida (quan poques casualitats té la vida política) fan que es produeixin dues sentències de jutjats d’Osca, on hi ha les demandes del Govern d’Aragó i l’Ajuntament de Sixena, i per les quals s’hauria d’executar provisionalment el retorn de les obres a l’espera de la sentència ferma. A més, vés per on, el Constitucional també falla ràpidament en favor de la validesa d’aquestes sentències, quan al 2012 havia dit que no era acceptable el dret de retracte. Però, això no és tècnicament possible dur-ho a la pràctica tè, ni just políticament.

Com molt bé deia en l’article publicat el 19 de juny d’enguany, i signat pel president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé:  “No és comprensible que un Museu, amb una col·lecció legal i legítima, i alhora, exemple de bones pràctiques, pel que fa a les formes d’ingrés dels objectes, i que en  els seus orígens fou pioner en la recuperació i conservació del patrimoni religiós i cultural al nostre país, es vegi sotmès a l’arbitri d’uns poders polítics i els d’una diòcesi, la de Barbastre-Montsó, la història de la qual no remunta ni a un quart de segle”.

A l’únic argument de l’interès i el benefici que aporta el fet que Sixena avui territorialment pertanyi a l’administració aragonesa (argument de territorialitat, curiosament defensat a capa i espasa per alguns que diuen que els drets no tenen territorialitat) i al bisbat de Barbastre-Montsó (adscripció decidida fa uns 20 anys en uns despatxos), es contraposen els arguments de la legalitat en els procediments d’adquisició dels béns (compra aprovada pel bisbat de Lleida, l’Arquebisbat de Barcelona i el mateix Vaticà, i que anteriorment el Ministerio ja havia realitzat amb altres obres de Sixena) i en la seva cura  (llei catalana de museus,  llei de patrimoni i el mateix estatut d’autonomia); de la territorialitat de Sixena en el moment de les operacions (formava part de l’àmbit territorial de la diòcesi de Lleida), i els  de la justícia i dignitat dels ciutadans de Catalunya i de Lleida en mantenir el seu patrimoni. O sigui, el cas que defensem, el de la unitat de les col·leccions del MNAC i del Museu de Lleida, es basa en la legalitat del procediment de l’adquisició dels béns, en l’obediència a les lleis catalanes, i en la legitimitat d’una història de més de 800 anys, fil argumental del Museu de Lleida, o en el fil argumental d’un dels museus més importants del món en el romànic com és el MNAC. A més a més, cal afegir l’argument de la pràctica i de la racionalitat en la gestió museística no qüestionada enlloc del món pel que fa a les col·leccions d’obres d’art amb aquests marcs legals i aquestes legitimitats. Estem parlant, per tant i principalment, d’una qüestió de justícia i de dignitat que ara neguen sentències de compliment provisional i declaracions de caràcter polític i interessat. Els poderosos sempre acaben obligant als dominats a demanar perdó per així justificar el seu poder i demostrar qui mana.

Josep Maria Forné i Febrer

Diputat de Junts pel Sí per Lleida, Pirineu i Aran

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.