Josep Maria Forné i Febrer
Diputat al Parlament de Catalunya

Els processos deliberatius són plurals i diversos. Tots respectables. Però en cadascú només existeix una destil·lació dels arguments i una posició personal. Des d’aquesta posició, i des de la llibertat de consciència personal, vull dir la meva en aquests moments complexos.

Diumenge 1 d’octubre una majoria molt ampla de la ciutadania de Catalunya va exercir el dret de vot sobre el futur polític del país. Aquest vot ens ha carregat de força moral i política. Això obliga a donar resposta per part de les institucions d’autogovern. L’exemplaritat, el coratge i la fermesa de la ciutadania que va votar -malgrat la violència exercida per no fer-ho- obliga a prendre decisions. També, els acords presos anteriorment.

Ara bé, es tracta de prendre les decisions més encertades. Em sento amb el compromís de dir quina és per mi la decisió més encertada, i argumentar-ho. L’arrel més fonda del problema entre Catalunya i Espanya és de reconeixement. El problema rau en la negació per part d’Espanya a reconèixer Catalunya com a subjecte polític. Negació feta des de la superioritat que dona la força, inclosa la policial, la qual cosa genera sentiments d’humiliació. La resposta a la humiliació és la dignitat. L’1 d’octubre és un acte de dignitat i d’autodeterminació, és a dir, de reconeixement de Catalunya com a subjecte. Obro un parèntesis, en aquest punt.

És cert que existeixen altres respostes per part d’Espanya que no són les de negació i humiliació. I de fet, encara que no siguin les oficials, aquests dies s’han expressat i cal agrair-les molt profundament i cordial. Cal posar-les en valor. Cal amplificar-les tan com es pugui. Però encara tenen la força que tenen a l’estat, i més davant l’expressió amplificada d’aquells que exerceixen la humiliació (per exemple, els de l’A por ellos). Això no és d’ara, sinó que ve de molt lluny. Aquests, a més, tenen la força d’una legalitat (per alguns no legitima), de l’amenaça i la intimidació, i fins i tot de les clavegueres.

Tancat el parèntesis, continuo amb la nostra força resultat de l’exercici de dignitat i autodeterminació i la seva implementació. Aquesta força s’ha guanyat uns actors que ens són imprescindibles: l’opinió pública internacional, personalitats de referència mundial i governs d’altres països que comencen a actuar de forma més o menys discreta. Necessitem aquests actors i necessitem la seva actuació per encertar en la decisió. Com poden actuar aquests actors ? Mediant. I si una de les parts (el govern de l’estat espanyol, ja que el govern català en fa demanada explícita) no accepta la mediació? La responsabilitat la té ell.

La mediació no vol dir renunciar a res, a cap dels objectius polítics que es tinguin. La mediació tracta de buscar l’acord entre les parts, respectant la seva dignitat. Si la mediació, una vegada acceptada per ambdues parts, demana no emprendre decisions irreversibles en el mentrestant es busca l’acord, cal fer-ho. Si no hi ha possibilitat de mediació perquè el govern de l’estat espanyol s’hi nega, que quedi clar qui és el responsable. I com deia un amic agnòstic, que Déu hi faci més que nosaltres, perquè nosaltres continuarem exercint la dignitat i l’autodeterminació. Però ara donem una oportunitat a la mediació.

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.