Santiago Suñol i Molina

 

 

En l’article anterior deiem que entre les fites històriques de 1717 i 1953 havien passat altres fets com els que motivaren les dues causes judicials obertes, havent deixat pendent d’exposició la que concerneix a les peces d’art sacre i que tot seguit passem a desenvolupar.

 

L’obligada dispersió territorial en esglésies i monestirs de la diòcesi de Lleida de les peces d’art, mobles o no, de la nostrada Seu Vella, tan bon punt convertida a partir de 1717 en fortalesa i caserna militar durant anys i panys, anà seguida malauradament d’un segle XIX políticament convuls i sovint violent, acompanyat de l’esclat de l’anticlericalisme i les desmortitzacions del béns eclesiàstics, fets que augmentaren la dispersió del seu patrimoni artístic i n’afavoriren l’espoli i la venda fraudulenta en  passar a mans de coleccionistes i especuladors privats. I la reacció contra tant de desori sorgí per iniciativa del bisbe vigatà Morgades en haver creat el 1890 el Museu Episcopal de Vic amb la finalitat de recuperar peces i de protegir tot el fons d’art sacre de la seva diòcesi, actitud que seria imitada tres anys després pel nostre bisbe Josep Meseguer i Costa, fundador el 1893 del nou Seminari Conciliar de la Rambla de Boters, en el si del qual instaurà el primer Museu Arqueològic amb la mateixa finalitat de preservar la integritat del legat d’art sacre, evitant-ne la depredació, la destrucció o la venda a altres museus o col·leccions privades, alhora que es procedia a la seva restauració i a nodrir el fons gràcies a donacions particulars d’obres i amb l’adquisició o permuta d’altres d’arreu del territori diocesà, operacions convenientment documentades a l’arxiu del bisbat i de la catedral barroca.

 

Òbviament aquesta tasca no només fou interrompuda l’estiu de 1936 per la barbàrie iconoclasta derivada del saqueig i la crema pels escamots àcrates de béns eclesiàstics durant els primers mesos de la guerra civil, ans també perquè amb la caiguda de Lleida a mans franquistes l’abril de 1938, tot el patrimoni artístic que malgrat tot el govern republicà havia pogut salvar, emmagatzemar i ocultar, seria finalment traslladat aleshores pels vencedors a la ciutat de Saragossa, i retornat a poc a poc al museu diocesà original del Seminari entre els anys 1939 i 1943.

 

Quatre anys després, d’ençà de 1947, començaria el llarg episcopat totalitari de vint anys de durada del segovià Aurelio del Pino Gómez, amb el retorn l’any següent al bisbat del conjunt arquitectònic de la Seu Vella per part de l’exèrcit espanyol, juntament amb la segregació el 1956 de les primeres 33 parròquies lleidatanes de la Franja integrades a bisbats aragonesos, desmembració que es consumaria el 1995 a instància del nunci vaticà Mario Tagliaferri i el 1998 per consigna i ofensiva final anticatalana del nunci hongarès Lajos Kada, amb el resultat de la pèrdua de les altres 111 restants feligresies. Mutilació sensible aquesta que just coincidí amb la decisió presa l’agost de 1997 per les autoritats lleidatanes de consolidar el patrimoni artístic de les nostres comarques amb un museu de referència que aplegués els béns sacres del fons diocesà, acollits uns des del 1960 al MNAC i altres al palau episcopal i a l’església romànica de Sant Martí des de la venda el 1969 de l’edifici del Seminari, junt amb els béns provinents de l’arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, tot creant l’actual Museu Diocesà i Comarcal, que seguiria tenint la seva seu provisional en els llocs d’acolliment esmentats en tant no s’acabessin les obres de la seu construïda de bell nou entre 2003 i 2007 en el solar de l’antiga Llar de Sant Josep de les carmelites descalces.

 

Doncs bé, indefectiblement llavors no es va fer esperar gens la segona coltellada adreçada contra els béns del flamant Museu Diocesà de Lleida, que va tenir lloc en apressar-se el novell bisbat de Barbastre-Montsó, de factura opusdeista, a reclamar-li d’antuvi, mijançant escrit de data 29 de desembre de 1995, adreçat al delegat de patrimoni del bisbat de Lleida, un primerenc lot de 65 peces del catàleg museístic que es consideraven procedents, o tal vegada originàries, de diverses parròquies aragoneses de la Franja de Ponent tot just segregades, així com llurs arxius parroquials i monacals.

 

D’aleshores ençà s’inicià la gestació d’un litigi institucional interminable respecte del futur dels béns i obres d’art, que no pas dels arxius, emetent la Nunciatura Apostòlica de Lajos Kada un decret personal el 29 de juny de 1998, segons el qual els susdits objectes artístics pertanyien a les parròquies desmembrades llevat que el bisbat de Lleida en demostrés ser-ne legítim propietari, cosa que aquest en efecte s’afanyà a esgrimir per defensar-se i acreditar-ne el dret de propietat en base als documents conservats en els dos arxius eclesiàstics (títols de propietat, cartes de donació i permuta, dietaris sobre compres, factures, rebuts, etc.) i pels contractes de compravenda signats per les monges i el MNAC en el període comprès entre 1983 i 1994, pels quals es van pagar uns 40 milions de pessetes, però que no obstant no varen convèncer als seus oponents aragonesos, malèvolament entossudits a sostenir la tesi que totes les obres d’art que es trobaven al museu lleidatà ho eren en qualitat o a títol tan sols de dipòsit. Enfrontades ambdues posicions tant extremes i no posant-se d’acord les parts després d’una colla de recursos interposats pel bisbat de Lleida i de fracassades comissions mixtes d’estudi manipulades pel nunci en encapçalar-les per prelats partidistes vinculats a l’Opus, un cop jubilat i mort el 2001 Lajos Kada, el seu successor en la Nunciatura nomenà un mitjancer eclesiàstic que dictà el 14 de setembre de 2005 un nou decret en què determinava el lliurament a favor del bisbat aragonès d’un total de 113 objectes i obres d’art, algunes d’excepcional valor, de les quals però el bisbat de Lleida només reconeixia tenir-ne 27 amb títol explícit de dipòsit per correspondre a les ingressades els anys setanta durant el pontificat del bisbe Ramon Malla, mentre que sobre les 85 restants seguia mantenint-se ferm en els seus drets de propietat.

 

Per tractar-se de béns de propietat de l’Església, altres van entendre que hauria d’aplicar-se el dret canònic i en conseqüència el Tribunal de la Rota espanyol es pronuncià sobre les peces d’art sacre el maig de 2008 a favor de lliurar-les al bisbat de Barbastre-Montsó, sentència que tanmateix no fou recorreguda per monsenyor Joan Piris Frigola en ser nomenat dos mesos després bisbe de Lleida, tot i que tampoc hauria servit de res perquè el litigi es capgirà sobtadament envers l’aplicació de la via del dret civil en rebutjar l’associació d’Amics del Museu de Lleida els procediments i les sentències eclesiàstiques pel fet que les obres reclamades formen part dels fons d’una entitat eminentment de caràcter civil, atès que el Museu Diocesà és un consorci constituït per diverses institucions públiques de signe ciutadà i laic (Diputació, Ajuntament, Generalitat) i alhora pertany i roman integrat al catàleg patrimonial d’obres d’art de Catalunya, i per tant és l`únic que ha de prendre qualsevol decisió de caire jurídic en el conflicte.

 

I amb aquest argumentari les autoritats catalanes no només impugnaren el deseiximent episcopal en el judici civil de maig de 2010 per no haver reivindicat el bisbat lleidatà la seva legalitat sobre la propietat de les peces, sinó que també obriren les portes perquè ara el conflicte entrés en una nova fase en què la justícia ordinària civil fos la que decidís, definitivament, qui era el propietari legítim de les obres i peces d’art. Però aquesta és una altra història que encara cueja per les darreres vicissituds de la causa judicial fins avui i que exposarem en una altra ocasió.

 

 

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.