Santiago Suñol Molina.-

 

D’una banda, si la ciutat de Lleida no hagués estat expugnada el 1707 per les tropes borbòniques del dèspota monarca Felip V, el prestigiós brigadier filipista del cos d’enginyers militars, Joris Prosperus van Verboom, d’origen flamenc, no hauria convertit el 1717 la nostra Seu Vella de Lleida en castell i caserna militar fins a l’any 1948, és a dir, durant 231 anys, havent de desmantellar cuita-corrents i cames ajudeu-me el seu ric i sacre patrimoni artístic en perill escampant per a llur salvaguarda les peces d’art, mobles o no (sarcòfags, retaules, tapissos, pintures, imatges, orfebreria, etc.), arreu de les esglésies i monestirs de la dilatada diòcesi que encapçalaria el bisbat de Lleida tot just alliberada la ciutat del jou sarraí d’ençà de 1149, en ésser aleshores escollida i restaurada com a successora de la seu de Roda de Ribagorça, estenent-se gairebé amb paritat de territori i de nombre de parròquies de culte entre les terres estrictament de Lleida al costat oriental de l’actual frontera provincial i les de la Franja a la banda de ponent d’aquesta línia, originàriament també de repoblament amb gent d’arrel catalana, per bé que sota fur aragonès.

 

Així les coses, si el segovià Aurelio del Pino Gómez, conegut per les seves pastorals d’accent i desbordat elogi franquista, no hagués estat nomenat per Franco bisbe de la diòcesi de Lleida durant els vint anys que van de 1947 a 1967, l’exèrcit espanyol no hauria retornat l’any 1948 la Seu Vella a l’episcopat lleidatà, tot i que a la moral rígida, estricta i carca d’aquest eclesiàstic, que era qui més remenava aleshores les cireres a la Lleida del lobby franquista del ‘Caliu Ilerdenc’, també li devem la coltellada que ens van endinyar el 1953, en plena efervescència del nacionalcatolicisme, arran del Concordat signat entre el Vaticà i l’Estat espanyol, segons el qual s’havien d’adequar i fer coincidir els límits eclesiàstics amb els civils, i arran d’això 33 parròquies lleidatanes varen passar tres anys després a integrar-se als bisbats de Barbastre i Osca, i dos més a l’arquebisbat de Saragossa. I per a més escarni, el gruix de la desmembració de la diòcesi lleidatana, tan antiga i venerable, es va consumar entre 1995 i 1998 en entrar en vigor el decret ‘Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione’, de data 16 de juny de 1995, per tant ja en plena i vergonyant democràcia, amb la pèrdua de les restants 111 parròquies de la Franja en dues fases, una primera de 84 integrades al novell bisbat de Barbastre-Montsó, i una segona posterior, de 15 de juny de 1998, en què se’n segregaren altres 27 parròquies lleidatanes més, mutilació que va afectar doncs el 60% de tot l’àmbit eclesiàstic original de la diòcesi, desvinculant 70.000 fidels de l’únic lligam que encara els mantenia units al seu comú territori històric i cultural, amb més de 800 anys d’existència a l’esquena. Però, a més a més, el decret de segregació especificava que junt amb les parròquies haurien de passar al bisbat de Barbastre-Montsó també els seus béns (arxius i obres d’art), tot i que aquest punt no es va acabar de concretar i es deixà a criteri dels bisbes de Barbastre i Lleida. De fet, amb aquesta brutal mutilació Barbastre es rescabalava del sentiment de frustració que arrossegava des que Lleida fou l’escollida com a seu de la nova diòcesi ponentina subsegüent al domini sarraí i en el rerefons d’aquest malaltís esperit de revenja rau, doncs, l’origen dels litigis de l’art sacre a la Franja de Ponent.

 

En l’entremig d’ambdues fites històriques anteriors de 1717 i 1953, però, havien passat altres fets, que han motivat que hagi dues causes judicials obertes: d’una banda. la dels frescos murals de Xixena, i de l’altra, la que concerneix a les peces d’art sacre.

 

Respecte de la causa dels frescos murals cal considerar de bon antuvi que en estallar la guerra civil espanyola el 1936 sortiren escopetejades cap al front d’Aragó les primeres columnes de milicians àcrates i un escamot d’anarquistes provocà un greu incendi en saquejar i profanar (en concret les tombes reials de Pere el Catòlic i de Sança de Castella) el notable monestir femení de Vilanova de Sixena, al desert dels Monegres aragonesos, fundat el 1188 i pertanyent a l’orde militar o comunitat cistercenca de Sant Joan de Jerusalem, des d’aleshores i fins a 1990 pràcticament en ruïnes, sense sostre i espoliat, però que gràcies al vigatà Josep Gudiol i Ricart, arquitecte i historiador de l’art, responsable de salvaguardar el patrimoni artístic amenaçat durant la Guerra Civil encapçalant el comitè pel Salvament Artístic creat per la conselleria de Cultura de l’època, i rescatant les col·leccions privades d’art de Barcelona i de la Franja de Ponent, entre les quals les restes dels frescos ja sense policromia dels malmesos murals de la sala capitular del monestir de Santa Maria de Sixena, potser el millor conjunt de romànic del país en pintura de l’anomenat corrent bizantí vers l’any 1200 i d’un valor incalculable, van poder ser escatades o desadherides de parets i arcades amb l’ajut de la gent del poble, inclòs el propi alcalde, i provisionalment restaurades el 1940 en un improvisat taller a la fi d’evitar que es perdessin per manca de sostre en el cenobi, fins al seu trasllat definitiu vint anys després a Barcelona, arran de tornar el 1960 a Vilanova de Sixena per tal de recuperar altres pintures en un segon i darrer viatge, ara però amb el suport de l’Estat, l’Ajuntament, la Comunitat religiosa i el Museu d’Art de Catalunya (actual MNAC), al Palau Nacional de Montjuïc, centre de referència de l’art romànic que s’encarregà de la seva completa restauració i on gaudeixen actualment d’una sala especial climatitzada i construïda ad hoc. Als anys seixanta, molt abans que entre 1970 i 1980 les monges santjoanistes que hi quedaven abandonessin un monestir insalubre i s’establissin amb companyes de la seva mateixa orde a Valldoreix, aquesta comunitat eclesiàstica va signar un contracte de préstec indefinit (comodat) a favor del MNAC perquè poguessin usar gratuïtament les pintures, per bé que més endavant, el 1992, les monges van explicitar davant la Generalitat, i amb el beneplàcit dels prelats lleidatans i barcelonins, la seva voluntat que la cessió es convertís en donació, tot i que, per a això calia l’autorització postrera de la  Santa Seu, un compromís que segons sembla va quedar en suspens perquè les poques monges intervinents mentrestant van morir i el que resta de tot l’orde religiós sanjoanista roman replegat a Àlaba (País Basc).

 

Amb tot, i des de 1962, tant el MNAC com el que conté, restà declarat com a Bé d’Interès Nacional (BIN) i per tant si la Generalitat deixa sortir ara les pintures i els objectes sacres protegits en compliment de la sentència del jutjat civil d’Osca, deixaria llavors de complir la llei de patrimoni catalana, qüestió que haurien de dirimir els membres del patronat del Museu, en què el Ministeri espanyol n’ostenta la vicepresidència i el 30 % dels vots, l’Ajuntament barceloní només el 20% i la meitat restant una Generalitat avui intervinguda. L’única esperança de salvació davant d’aquest dramàtic panorama és, doncs, que el monestir de Sixena no reuneix les adequades condicions de conservació de les pintures murals per les humitats ambientals d’un entorn edificat sobre el terreny estepari d’un antic estany endorreic dessecat i buidat el 1183 per mandat de la reina Sança de Castella fundadora del monestir, a més de l’alt risc de malmetre-les en repetir un altre procés d’escatat i desadheriment per tal de llevar-les de la superfície de parets i arcades.

 

Un altre dia continuarem amb l’altra causa judicial que concerneix pròpiament a les peces d’art sacre.

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.