Santiago Suñol i Molina.-

Tenia gairebé cinc anys, l’edat en què segons els psicòlegs els records ja comencen a organitzar-se en cadena més o menys continua per poder dir que en sentit estricte tenim prou memòria, i recordo bé que durant l’estat de guerra proclamat arran dels fets violents del 6 d’octubre de 1934, un escamot de revoltats va fer ‘balconing’ enfilant-se al balcó de la nostra casa del carrer Freser, al barri barceloní del Clot, per tal de desclavar de la paret els estreps que aguantaven els cables penjants de suspensió de la catenària de contacte amb els tròleis d’aquells tramvies elèctrics de la línia 46 cap a Horta que semblaven pesants tancs.

 

I és que ja feia alguns dies que tothom pensava en la possibilitat d’un cop d’Estat de signe feixista per l’entrada en el nou govern de Lerroux de tres ministres de la CEDA, el gran partit de masses de la dreta catòlica i conservadora, de tendències autoritàries. Davant d’aquesta temença, la resposta de les esquerres republicanes fou la sagnant revolució minaire d’Astúries (que deixaria 1.500 morts) i imposar-se una vaga general a Barcelona en haver estat derogada per inconstitucional la famosa llei catalana de ‘contractes de conreu’ dels rabassaires, que generà un punyent pronunciament cívic per tal d’aturar la involució reaccionària del govern dretà espanyol, acabant a les vuit del vespre d’aquell infaust dia amb la solemne proclamació pel president Companys des del balcó de la Generalitat de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, per tant no secessionat d’aquesta, atès que oferí Barcelona com a seu d’un govern republicà alternatiu al feixista constituït a Madrid.

 

En abstenir-se el sindicat anarquista de la CNT i la Unió de Rabassaires a fer costat a la vaga general socialista i fracassar llavors el que tots junts poguessin encapçalar i assolir un vast moviment de suport popular a la rebel·lió que obligués al govern conservador de l’Estat a negociar, i després de declarada per aquest l’ordre d’estat de guerra i que les tropes del general Domènec Batet s’apropessin per assetjar el Palau de la Generalitat i prenguessin els carrers de la ciutat, seguida d’alguns combats desiguals de foc creuat entre canons i metralladores de l’exèrcit assaltant, d’una banda, i de l’altra, fusells i pistoles de l’escamot de milícies nacionalistes atrinxerades al local del CADCI a la Rambla de Santa Mònica, així com també contra els mossos d’esquadra que a la plaça Sant Jaume defensaven el Palau i els regidors rebels aixoplugats a l’Ajuntament, incidents sagnants que provocaren 70 morts, alguns destrossats per la metralla, i gairebé 300 ferits, després de tot plegat, doncs, i al cap de deu hores de la seva declaració Companys n’ordenà la rendició i sortí entre baionetes de Palau a trenc d’alba, i encara bo que Batet havia endarrerít l’execució de l’ordre que rebé la nit abans del general Franco de bombardejar el Palau i la plaça des de l’aire per donar compliment a l’encàrrec del govern de Madrid de reprimir la revolta com fos. Mai no va perdonar l’extrema dreta espanyola l’actitud indulgent i gens hostil de Batet en no haver sufocat brutalment la rebel·lió i li’n feren retret de no haver aprofitat l’ocasió de consumar una escabetxada de separatistes catalans. De fet, l’hi farien pagar amb la seva pròpia vida pel febrer de 1937 en  afussellar-lo per haver-se negat a posar-se al capdavant de la guarnició militar en la insurrecció franquista del 18 de juliol de 1936.

 

Arran dels fets descrits, Companys i els consellers del seu govern català foren empresonats al vaixell-presó Uruguay (un altre Piolín), jutjats a Madrid pel Tribunal de Garanties i condemnats a 30 anys de reclusió (com ara), estenent-se en acabat la repressió a tots els municipis, fins al punt que dos mesos després hi havia uns 3.400 presos entre polítics, funcionaris, periodistes, etc. Es va suspendre l’autonomia catalana indefinidament, nomenant un coronel com a governador general de Catalunya i president accidental de la Generalitat, que va substituir a dit els dissolts consistoris municipals d’ERC per polítics locals dretans de la Lliga, el Partit Radical i la CEDA, a més de prohibir les activitats de sindicats, associacions i entitats civils. Tota la societat sota control. Fills de l’estat del benestar, què us recorda aquest patró estereotipat de conducta despòtica que van patir els vostres avis i besavis i que es va repetint de tant en tant?

 

Per a major escarni, després dels fracassats intents revolucionaris d’Astúries i Catalunya, el dia 11 d’octubre Espanya restablia la pena de mort per ‘garrote vil’, que així hauria estat legalment vigent fins al 1978, és a dir, durant 146 anys des de la seva implantació el 1832 per Fernando VII, el que no només ‘usaba paletón’, sinó també donava garrot, i que presumia d’abolir la forca i substituir-la ‘por este beneficio en grata memoria del feliz cumpleaños de la Reina’, Maria Cristina de Borbó–Dos Sicílias,  nada el 27 d’abril de 1806.

 

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.