Clack /AMIC

Va ser el rostre que els televidents de TV3 van poder veure en diverses ocasions just després dels atemptats del 17 d’agost i que va ajudar a ponderar, des de la comunitat musulmana local, els perquès del que havia passat. De totes maneres ella insisteix a recordar que aquesta comunitat no existeix com a tal sinó que inclou tantes opinions com les de la societat on s’insereix. El seu català d’origen lleidatà denota que va passar la seva infància a Bellpuig, Lleida. Nascuda a  Barcelona el 1993 de pares marroquins,  és analista de dades en una agència de comunicació, així com portaveu de la Fundació Ibn Battuta, una entitat creada per potenciar l’intercanvi sociocultural i la difusió del coneixement científic entre Marroc i Espanya.

-Vostè es va fer molt popular durant els dies dels atemptats perquè va ensenyar una cara amable de l’islam a Catalunya. Sempre amb el seu vel, a més. Potser ha ajudat a normalitzar-ne la presència en públic?
No ho sé. A mi m’agradaria pensar que això és així però també és veritat que són coses molt puntuals i al final no hauria de sorprendre, que jo o una persona com jo estigués allí. Si ha ajudat a normalitzar o no ho sabrem amb el temps; en tot cas no haurà estat gràcies a mi sinó a moltíssima més gent que fa anys que treballa per normalitzar la presència d’aquests símbols. Però tot això ho sabrem amb el temps. El que sí que hi estem dedicant molts esforços.

-Anem al fons de la qüestió. Els atemptats de les Rambles i de Cambrils són una anècdota enmig d’un mar de joves efectivament integrats a casa nostra o, pel contrari, demostren que no estem sent capaços d’integrar la població nouvinguda tan bé com semblava?
No hem de perdre de vista que els atemptats van ser una acció d’un grup de persones i per tant no podem generalitzar i dir que tots els joves musulmans són potencials terroristes. Però és veritat que el fet que hagi passat això ens ha fet pensar en què s’ha fet fins ara. I més enllà de la radicalització està clar que s’ha fallat en moltes coses en relació a la integració. I això és una cosa que hem de pensar no només en el sentit de “si no integrem bé, aquests nois se’ns radicalitzen” sinó en el sentit de plantejar-nos el model social que tenim. I en això hi ha moltíssim a fer.

-Què es fa bé i què es fa malament en aquests moments a Catalunya a l’hora d’acollir la població musulmana?
El que s’ha fet bé és que s’està començant a treballar de forma transversal. Ha costat que es faci però ha començat a fer-se.  Al final, la gestió de la diversitat no pot ser que es faci només des d’un departament de l’Ajuntament o l’administració que sigui i que els altres no en tinguin ni idea d’això. Ha de ser una cosa transversal. Tota la lluita per la igualtat de gènere ens ha ajudat bastant, en això. En aquest sentit, sí que hi ha camí i hi ha hagut molta voluntat política. Ara bé, hi ha hagut un moment en què s’han seguit considerant nous ciutadans persones que ja eren ciutadans de ple dret. En el tema del dret a vot cal incidir-hi, en el tema de les polítiques que es fan cap a aquestes comunitats s’ha de dir que segueixen sent molt paternalistes, tot el tema de parlar de segona generació, que és un error…  és tan senzill com crear un sentiment de ciutadania i de pertinença que sigui compartit.

-És absurd parlar de població musulmana en la mesura que no tots parlen àrab -molts parlen amazic- i que ni tan sols tots són del Magreb? Hauríem de desconstruir això de “Els musulmans”?
Quan diem comunitat musulmana estem parlant de tots els musulmans que hi ha a en una comunitat. El que passa que quan parlem de “musulmans” molta gent ho associa a immigrants àrabs, perquè la comunitat musulmana d’aquí està formada també aquí per immigrants asiàtics, per persones que s’han convertit a l’Islam o per fills d’immigrants. És una comunitat que sovint ens n’oblidem de com n’és de diversa. I aquest és el problema: englobar la comunitat musulmana com si fos “el musulmà”, quant n’hi ha de molts tipus. Dins la comunitat musulmana hi ha persones que practiquen la religió de moltes formes diferents, que tenen perfils molt diferents i que tenen opinions molt diferents. I això és important que ho recordem.

-Els atemptats terroristes van succeir el 17 d’agost, ara fa dos mesos, però en canvi tots ens n’hem oblidat ràpidament perquè hi ha un altre tema candent sobre la taula, la resolució del Procés. Hem perdut una oportunitat per a reflexionar a fons sobre la qüestió?
Han desaparegut dels mitjans de comunicació però la feina que s’estava fent al voltant de la integració és feina que s’estava fent i que s’ha seguit fent. És veritat, però, que els atemptats ens han fet replantejar coses. Per tant no se’n parla tant als mitjans però la gent que treballem al voltant d’aquesta qüestió ho tenim molt present.

-La filòsofa Marina Garcés, en el pregó de la Mercè, va insinuar que als joves de Ripoll que van cometre els atemptats eren també víctimes. Hi està d’acord?
Jo crec que hi ha una fase en què ets víctima, que és la fase en què se’ls està captant, en què se’ls està identificant com a persones vulnerables, però després hi ha una fase en què hi ha una responsabilitat individual i crec que la majoria de persones podem saber el què està bé i el què està malament i hi ha coses que és evident que estan malament. Per tant dir que són víctimes i no botxins… és també un tipus de paternalisme que nega la visió individual de cada persona.  Primer van ser víctimes però després es van convertir en assassins, sense cap dubte ni justificació.

-La dona musulmana, a Catalunya, en la mesura que viu aquí diria vostè que és més fàcil que s’emancipi i pugui anar a treballar, si ho desitja? O precisament per estar fora del lloc de naixement potser s’agreuja aquesta idea de “tu t’has de quedar a casa i prou”? O això tan sols és un prejudici nostre?
És un prejudici, perquè la pregunta que em fas està plantejada des de l’esquema de: països musulmans-dona oprimida i països occidentals-dona alliberada. Com si el procés migratori fos un procés que implica necessàriament l’alliberament de la dona. I no necessàriament és així. Hi ha processos d’alliberament en països de majoria musulmana i també hi ha processos d’opressió de la dona en països que, en relació a això, estan més desenvolupats. Hi ha moltes coses. Potser per algunes dones, el veure que altres dones treballen… això les emancipa. Ara bé, treballar vol dir necessàriament estar més emancipades? Perquè clar, hi ha dones immigrants que treballen perquè no tenen  alternativa. En canvi, al seu país podien permetre’s no treballar perquè no ho necessitaven, perquè així ho havien decidit, i no havien de sortir de casa a treballar a 2/4 de 5 de la matinada. Estar llicenciat en enginyeria al Marroc i no treballar perquè no et cal i venir aquí i estar treballant de la neteja… jo crec que estàs molt més emancipada estant allà i decidint el que fas que no pas venint aquí.

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.