Miquel Àngel Estradé i Palau.

Senador d’Esquerra Republicana de Catalunya

 

 

Espanya és una dictadura? Des de l’independentisme i l’anticapitalisme alguns ho sostenen. Jo no ho comparteixo. Si s’hi convoca eleccions en què poden concórrer-hi diferents partits, existeixen cambres legislatives que aproven lleis votades per les majories i que els governs lliurement elegits fan complir i hi ha tribunals que en castiguen qui les infringeix, no és una dictadura. Ara bé, és una democràcia plena i consolidada com la nord-americana, l’anglesa o la italiana ? Doncs no, tampoc no ho és. Llavors que és, doncs ? Al meu parer és una demodura. És a dir, és una estructura política formalment democràtica però amb una ànima autoritària. Dins d’una closca com les de qualsevol altra democràcia, hi batega un esperit profundament autocràtic i reaccionari. Per tant, en lloc d’escarrassar-nos a voler convèncer Europa i el món que vivim en una dictadura, hauríem de denunciar cadascuna de les actuacions i malifetes dels qui dirigeixen les institucions formalment democràtiques amb criteris totalment oposats als valors que les fonamenten. Hauríem de fer-los entendre que sense demòcrates de debò dirigint les institucions no hi pot haver una veritable democràcia, per moltes eleccions que se celebrin ni moltes lleis que aprovin les majories escollides mitjançant el sufragi.

En què em baso per afirmar que Espanya és una demodura ? Doncs posaré tres exemples crec que ben il·lustratius i fàcils de contrastar. Als EEUU el president Nixon va haver de dimitir per haver espiat els seus rivals polítics, en el famós cas Watergate. En la demodura espanyola, l’exministre Fernàndez Diaz i els seus acòlits del PP català van dissenyar l’Operació Catalunya, una cas escandalós i greu d’espionatge i encalçament a l’independentisme des de les clavegueres de l’Estat, i no solament no va dimitir sinó que ha estat premiat amb la presidència d’una comissió al Congrés. Fiscalia, malgrat que el propi Congrés ha corroborat l’existència d’aquesta operació d’estat bruta, ni tan sols ha obert diligències per investigar-ho. A Itàlia, quan es va constatar que el partit socialista i la democràcia cristiana s’havien corromput reiteradament i massivament, juntament amb altres partits, Mani Pulite (un grup de fiscals) amb la col·laboració de molts ciutadans indignats, va decidir processar els seus capitostos i molts empresaris, fins a provocar la seva dissolució. Aquí, el PP, que té més de 40 sumaris oberts per corrupció i supera els 900 imputats, segueix  presidit pel mateix senyor que figura als papers de Bárcenas i és alhora el president del govern, mentre desapareixen testimonis i inculpats, els casos s’eternitzen als jutjats, es recusen jutges i es destitueixen fiscals. La Gran Bretanya quan la nació escocesa, governada per un partit independentista que havia obtingut menys vots que Junts x Sí i la CUP,  va sol·licitar un referèndum d’autodeterminació, hi va accedir. Aquí hem vist tots què ha passat : després de cinc anys d’esgargamellar-nos sol·licitant un referèndum pactat, hem hagut de celebrar-ne un pel nostre compte que ens ha dut a rebre cops de porra indiscriminats, a tenir el país ocupat i a tenir mig govern empresonat i l’altre mig a l’exili.

A la demodura espanyola, doncs, hi impera un tarannà autoritari d’arrel franquista que emparant-se en les formalitats democràtiques conculca l’estat de dret, ignora la divisió de poders, utilitza l’aparell de l’estat sectàriament, manipula els mitjans de comunicació, reprimeix la dissidència ideològica i política brutalment i interpreta i aplica la Constitució i la resta de l’ordenament jurídic sense cap garantia d’equanimitat ni d’imparcialitat. S’utilitzen doncs les institucions democràtiques trepitjant els valors que haurien de sostenir-les i per aconseguir propòsits oposats als fins pels qual van ser creades. És, per tant, una democràcia sense gaires demòcrates, que a sobre o bé són a l’oposició o bé són còmplices per omissió dels abusos i arbitrarietats que es cometen reiteradament.

Aquesta demodura té tres tabús fundacionals i dos enemics acèrrims a batre. Els tres tabús són: la unitat d’Espanya, la monarquia i la poderosa trama de poder de Madrid, que configura un capitalisme oligàrquic, comissionista, improductiu i radial que manté subjugats amplis territoris amb el repartiment indiscriminat de subsidis.

El seu primer i ara principal enemic és l’independentisme català, perquè amenaça alhora la sagrada unitat d’Espanya, la seva monarquia catalanofòbica i els privilegis de la trama de poder descrita, que el BOE s’encarrega de preservar. En el cas de l’independentisme, com hem pogut comprovar aquests dies amb la querella presentada contra el govern i la Mesa del Parlament, el conceben com una malèfica heretgia que cal exterminar amb esperit inquisitorial prescindint de qualsevol garantia processal, inventant-se tipus penals i esquarterant l’estat de dret.

Pretenen jutjar l’independentisme no pas pel que ha fet, sinó pel que representa, és i vol, com es feia amb els heretges medievals. L’altre enemic a batre, si de cas, és el moviment de regeneració democràtica i empoderament social  que va sorgir el 15-M i que Podemos ha volgut encarnar. Només cal veure com els gestors d’aquesta demodura van actuar quan semblava que Podemos podia desbancar el PSOE com a principal partit d’esquerra i es van dedicar a difamar-los sense escrúpols. Si una dia esdevinguessin una alternativa de poder real capaç d’anorrear els privilegis dels qui dirigeixen la demodura i expulsar-los del poder, patirien en la seva carn molts o tots els abusos i arbitrarietats que ha patit l’independentisme.

Per tant,  la disjuntiva és diàfana i evident : o demodura espanyola o república catalana.

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.