Toni Yus Piazuelo.-

 

Andorra és un magnífic país amb verds i muntanyosos paisatges meravellosos i un bon clima per la gent que li agrada la natura. De fet, els meus pares es van conèixer allà, mentre la meva mare treballava a la clínica sanitària i el meu pare va patir un accident esquiant, saltant així la guspira (de fet, la meva mare ja tenia la nacionalitat andorrana, perduda quan va venir amb el meu pare a viure a terres lleidatanes). És un país amb una forma única de govern, amb unes institucions medievald fins fa no molts anys i on la presidència l’ostenten el bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la república francesa de torn.

 

Recentment adherit a l’ONU, és l’únic país amb el català com la llengua oficial (tot i ser molt presents i entesos el castellà i el francès al territori, incloent gairebé l’obligació de conèixer-les per poder trobar feina). Però no hem de confondre país amb governants a l’hora de desqualificar; fins fa no gaire, Andorra era un paradís fiscal on moltes fortunes tenen molts diners evadits dels seus països sense pagar impostos com s’exigeix a la resta de gent. I dic moltes fortunes, incloent aquelles autoproclamades ‘patriotes’, que parlen de ‘fer país’, siguin catalanes, espanyoles o del món. Però ara (per pressions de la UE), sembla que s’ha acabat el secret bancari a Andorra. És ara quan han començat a disparar-se les regularitzacions; els bancs estan informant a Hisenda dels i les titulars dels comptes des d’enguany, un gran volum de recursos gestionats pel conjunt de la banca andorrana respecte a la minúscula mida del país.

 

L’aprovació definitiva per part del Govern d’Andorra del final del secret bancari al Principat pirenaic va disparar les regularitzacions fiscals produïdes des de principis de l’any 2016. I des d’enguany l’Executiu andorrà recopila la informació fiscal de tots els comptes dipositats als bancs del país per enviar la informació fiscal l’any que ve, el 2018, a les hisendes de cadascun dels països membres de la UE (inclosa Espanya). Així afloraran tots els diners no declarats, disparant les consultes a assessories fiscals especialitzades (una altra manera de fer negoci davant una situació).

 

España és un dels països amb més clients als bancs andorrans, i la clientela d’aquests ha optat per retirar els diners en efectiu i guardar-los a una caixa de seguretat, gastar-se’ls, endur-se’l a un compte a un banc dels EEUU o Gran Bretanya (on no hi ha intercanvi automàtic d’informació), canviar de residència fiscal, donar-lo a alguna ONG o regularitzar-lo. I com el secret bancari s’aixeca l’1 de gener, si la clientela tanca el compte abans d’aquesta data, la Hisenda espanyola no tindrà constància de res, excepte que demani la informació per via judicial al país com es feia fins ara (l’alternativa a la que s’enfronten la gent que no regularitzi la seva situació és que Hisenda la detecti pel seu compte).

 

Sense ni molt menys acusar ningú, i tothom té dret a la llibertat d’expressió, però segons es diu, potser podria estar aquest motiu darrera els recents fets a Catalunya i potser Espanya? Potser una relació entre l’aixecament del secret bancari a Andorra i la sobtada pressa de realitzar certs moviments polítics a marxes accelerades a aquest país? Potser el motiu té un nom i una data: “Andorra, 1 de gener de 2018”?. Potser al final això va de realment de ‘diners’ i no de ‘democràcia’?. No voldria creure que fos així. Veurem.

 

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.