Parlament del delegat del Govern, Ramon Farré

Els agraeixo de cor la seva assistència a l’acte institucional en motiu de la Diada Nacional de Catalunya en què honorem els qui varen defensar els drets i llibertats col·lectius, l’any 1714 a Barcelona, i set anys abans a Lleida, com també els que ho han fet al llarg de la nostra història mil·lenària.

 

La Diada Nacional de Catalunya es viu enguany en un context extraordinari. El Parlament, per majoria dels seus membres, ha aprovat la llei del referèndum d’autodeterminació amb caràcter vinculant i el president de la Generalitat l’ha convocat per a l’1 d’octubre. Naturalment, el TC ha declarat la seva suspensió, a petició del Govern d’Espanya, que ha promogut la petició de responsabilitats penals. Això no obstant, el Govern català ha reafirmat el seu compromís inequívoc amb el referèndum. El conflicte anunciat està servit. Res no serà ja igual a la política catalana i a l’espanyola.

Amb el pas dels dies, i n’han passat molts, des de la Sentència de l’Estatut de l’any 2010, la bretxa entre Catalunya i Espanya s’ha fet més gran encara. Tot allò que s’ha proposat des de les institucions catalanes per cercar vies d’entesa no ha estat mai pres en consideració. Cap proposta de garantia de l’autogovern, en tots els àmbits, des del cultural al financer, no ha estat formulat pel Govern espanyol. Qui més poder té més responsabilitat ha d’assumir. Cap espai de trobada no ha sabut o volgut construir.

Dret a l’autodeterminació

Només quan no és possible l’exercici veritable de l’autogovern, quan la condició de nació de Catalunya és sistemàticament negada, quan l’elecció a fer per la ciutadania pot acabar essent, a criteri de molts, entre independència del país o la seva decadència, quan s’aprecia poca estimació per la llengua i cultura pròpies, quan hom creu que no es rep un tracte just i que mai no es rebrà, només llavors, la majoria representada en el Parlament decideix exercir el dret a l’autodeterminació que la Cambra tants cops ha promulgat i donar, sí o sí, la veu als ciutadans.

Perquè altra solució no hi ha, malgrat que de les paraules diàleg i entesa se n’ha escrit un missal. La sortida raonable no és mai l’anorreament de l’altre, el negar el pa i la sal a qui pensa i vol actuar diferent. L’apel·lació a la ciutadania és del tot legítima, imprescindible, per bastir una solució entenimentada pensada per a tothom, amb el bé comú com a horitzó. I a ningú no ha de fer por que s’expressi en unes urnes, que no són mai el problema.

Tothom s’hi juga molt. En això, malgrat la distància infinita que separa el segle XVIII del XXI, la situació actual no és gaire diferent de la que es donà entre 1707 i 1714, entre la rendició de Lleida, per la força de les armes, fins a la de Barcelona i Cardona.

Els lleidatans i catalans que s’oposaven a l’exèrcit de les Dues Corones estaven convençuts de defensar l’autogovern, drets i llibertats, segons les pròpies costums i tradicions. Sabien que la victòria borbònica suposaria la seva pèrdua i s’hi van deixar vida i hisenda. Avui, com fa tres segles, les decisions a prendre i la responsabilitat i el compromís de cadascú són altament rellevants. Determinats. De fet, ja hi ha conciutadans al cap davant de les institucions pròpies que s’hi han jugat una condemna penal i tenen en risc el seu patrimoni. No estan ni estaran sols.

Els catalans decidim

En qualsevol ocasió en què les urnes es posen, quanta més gent contribueix a configurar el parer de la majoria, millor. Les decisions que els governants han de prendre seguidament tenen un més alt grau de legitimitat. El camí triat entre molts té més garanties de promoure la llibertat, de persones i pobles, l’equitat i la justícia, la pau i el respecte per la natura predominin. Aquesta és l’esperança compartida pels qui han decidit escollir el camí, costerut, de promoure i facilitar que els catalans decideixin per ells mateixos.

I, passi el que passi, convé preservar en tot moment el que ha estat un tresor: la convivència entre diferents en una mateixa terra. Persones que professen religions diferents o cap n’hi una, que voten un partit o un altre, que es declaren o no independentistes, que pateixen o no per arribar a fi de mes, nascudes on viuen o arribades d’altres països. Persones que tenen interiorment el convenciment que conformen una mateixa comunitat, malgrat no en coneguin tots els seus membres. Catalunya, un sol poble. També a les urnes.

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònica no es publicarà.